Rutes BTT

01 de setembre de 2007
Etapa 3. Sant Pau de Segúries - Toses

Aquesta nit he passat una mica de fred i no he dormit bé... molta humitat i, el terra de graveta fina. M’he aixecat sobre les 7.30h. Entre parxejar, muntar la roda, repassar-ho tot i desmuntar la tenda, sortia sobre les 9.00h.

Vaig cap a Camprodón, on arribo amb facilitat, tot és carretera. Entro al poble, em faig unes fotos al pont famós i vaig a un bar on demano un entrepà per endur i un cafè amb llet.

Per endur? - em pregunta la mestressa
Sí per prendre - responc

Me’l porta a un plat...

No per prendre - dic - És per a dinar
Ah! He entès que era per prendre aquí..., per això t’he preguntat si era per endur

Collons, quin embolic... prendre, endur...

A la tenda

Miro al carrer i els cotxes que em creuo, tots són 4x4, és que no hi ha cotxes normals aquí?

Són sobre les 11.00h i començo a anar cap a la Collada Verda. La cosa comença a pujar amb rampes cada cop més dures, de moment, de ciment, més endavant de terra. Trobo varis 4x4 pujant o baixant d’aquesta paret, són boletaires, a més, és dissabte, amb la qual cosa es nota en el trànsit.

Ja havia llegit que la pujada era molt bèstia, ha estat molt dur. La Collada Verda està a uns 22 km de Sant Pau de Seguries. La pista continua cap a Pardines amb unes baixades... quines baixades!!! He llegit en algun lloc que podien arribar al 30%, jo no ho sé, però baixaven moooolt.... En les corbes, feina rai, patinant a vegades i, fins i tot un cop la roda de darrere intenta avançar la de davant i vaig fer un gest que em fa ressentir el dolor a l’espatlla, que em va fer mal tota la baixada.

Camprodón

Baixant a Pardines, em trobo a una parella que buscaven bolets, però no tenien massa sort, ens saludem i em pregunten per la pujada... comenten la calor, etc...

Arribo a Pardines sobre les 14.00h i em menjo l’entrepà d’embotit de mides que clarament indicaven la seva capacitat per tal de treure la gana. Vaig a un bar a prendre una canya i passejo per Pardines, havia estat aquí un parell de cops. Vaig a prendre algunes fotos i m’adono que algunes fotos estan danyades... No sé si és problema de la memòria o la càmara... Amb tanta sacsada... canvio la targeta i provo algunes fotos, sembla que va bé... però no les tinc totes.

Sobre les 15.00h començo a baixar cap a Ribes de Freser, baixo tant de pressa que passo de llarg del camí que havia d’agafar i me’n adono molt lluny... Continuo la baixada i arribo en 20 minuts.

Arribo a Ribes de Freser, on faig unes fotos al granòfir i continuo fins a Planoles. El GPS marca per la carretera i el Road Book per un camí que no trobo enlloc.

Pardines

Pardines

Pardines

Començo a notar que em canta el genoll dret, el que faltava... almenys l’espatlla ja no em fa mal, últimament semblo el pupes!

Arribo a Planoles, la planificació urbanística ha canviat la fisonomia del poble i m’indica que he de passar pel mig d’una casa que abans no ho devia ser, perquè és per on van passar els que van fer la ruta que em vaig baixar.

Ja m’estic imaginant: “Li sabria greu que travessés casa seva amb la bici? Gràcieeees”

Busco l’Ajuntament però no arribo, punxada al darrere... la reparo i vaig al Casino a prendre un Vichy i demano com arribar a la pista de Toses, doncs, hi vull arribar, tot i que l’etapa té final a Planoles. Els iaios del Casino discretament pendents del foraster vestit de ciclista que ha entrat.

Són sobre les 17.30h i, finalment trobo la pista de Toses que m’hi duu directe, són 10 km que se’m fan eterns perquè el genoll cada cop em fa més mal. Ja em passava ocasionalment des que vaig posar els pedals automàtics. Arribo i busco el refugi, havia llegit que es dormia en terra de fusta, està a dalt del poble, tancat, truco el número que posa i em contesten, em diuen el preu (10€) i que vagi a buscar la clau que està a l’estació, que està a baix de tot...

Ribes de Freser
El granòfir

Baixo a peu i m’aten un senyor que em dóna la clau, m’explica que havien flitat tot i que si em molestava que obrís les finestres per tal que es ventilés. A l’estació hi venen embotits fabricats allí a la vora i és bar-restaurant.

El senyor em pregunta si estic fent la transpirenàica i m’explica que passen sovint ciclistes, em pregunta si vaig sol. Dic que sí.

És molt dur - diu
Sempre trobes algú - dic - a més, així ho faig al meu ritme

Aquesta és una explicació que hauré de donar sovint.

Quedo en baixar a sopar i pujo al refugi, està força bé: una sala amb cuina, llar de foc i taula, lavabo, dutxa i una habitació amb lliteres.

Ribes de Freser

Dutxa i bugada, un plaer després de tot el dia pedalant.

Baixo a sopar i, el senyor està parlant amb uns clients, n’hi ha un altre que deu medir 1’70 i pesar 160 kg, vestit de cuiner i amb el cabell recollit per una cua.

¿Y la chica que tenia aquí?-li pregunten
Ya no está, he tenido varias y no funcionan- respon - lo que aguanta los bares hoy en día son las mujeres, así que, tienen que haber hombres, y si es con cola mejor
Hombre, no será tanto
Que sí, que sí, que no habíamos trabajado tanto como desde que somos maromos

Tot això en un to desenfadat.

Que consti que no escoltava, eh?

Mentre passava això, l’altre m’ensenya la carta: em decideixo per una ració d’embotits que em recomana, força bé de preu. Quan me la porten... està regalada, un plat enoooooorme ple de tot, tot, tot i una panera amb, com a mínim, quinze llesques de pa amb tomàquet... Brutal, m’he posat les botes.

Planoles
Segona punxada

Ens quedem sols i comencen a comentar coses.

Deixa’t de tonteries, si volen menjar pijades ja van a Barcelona, aquí s’ha de fer menjar potent - diu el cuiner.

Parlem una estona, una mica de tot, i marxo al refugi.

Toses

Toses

Toses