Rutes BTT

8 de setembre de 2006
Etapa 12. Requejo – Laza

Una etapa diferent.

Toc de queda a les 23:00h i diana a les 7:00h. Hem sortit a les 8:00h, jo he sortit a buscar el primer bar per fer un cafè amb llet, feia fred. Els mallorquins han anat tirant. El principi del dia es presentava fort, amb la pujada al Padornelo, de 1318m. Impracticable pel camí, hem hagut de pujar per carretera, sense treva fins a dalt. He agafat un bon ritme i els he pogut agafar (una excepció, tot cal dir-ho, per que ells anaven estalviant forces...). Al final de la pujada m'han deixat (les alforges pesen molt), ells porten molt poqueta càrrega i molt mesurada. 10 Km fins a Padornelo, a on arribem després de travessar un túnel. Hem tardat 45 min. Al poble, ens hem fet unes fotos. A la guia posava que el recorregut era dur, però bonic i ha estat bonic, però dur, molt dur.

Al Padornelo
Amb els meus amics de Mallorca

A la baixada, el camí en mal estat ens ha obligat a baixar de la bicicleta en molts trams, tot i això hem baixat fins a Lubián pel camí, bé, pel mig de la selva, només faltava que sortís el Rambo dient allò de “no siento las piernas”.

A partir de Lubián, el segon gran port de la jornada: A Canda, de 1266m. Segons les informacions que disposàvem, la pujada per camí no era possible amb btt, de fet, ho intuïem veient la baixada fins a Lubián.

Un altre cop carretera... I amunt. Tot i que es suavitzin les pujades, l'asfalt se'm fa molt monòton.

Passat el port (també travessant un túnel), ja som a Galícia i, ens equivoquem amb els senyals, fent una excursió pel camp que no ens duu enlloc. Hem de recular i buscar els senyals correctes, els trobem, però ens ha desgastat molt. El camí està bastant descuidat i en mal estat, alguns cops s'ha de baixar de la bici. Però és molt bonic... i dur.

Arribem a la següent població, Vilavella, els mallorquins han dit de “berenar”, els he dit que potser era una mica d’hora: després he entès que el concepte berenar l'apliquen a l'entrepà de mig matí. Hem anat al comerç del poble. La dona ens ha dit on comprar pa, però que anéssim de pressa perquè tant ella com a la panaderia havien de tancar per anar a missa, perquè era festa al poble... A tothom que entrava a la botiga li preguntava si aniria a missa i li recordava l'hora (també els feia anar de pressa). Hem comprat quatre coses, pa i ens hem assegut a menjar uns entrepans al costat d'una font.

Han sonat unes gaites i tot el poble a missa baixaven. Al cap d'una estona, passaven tots en processó carregant una imatge religiosa, amb les gaites i cantant tots una cançó religiosa. Semblava una estampa de “Bienvenido Mister Marshall”.

Les caigudes...

Perduts per la selva

Hem acabat i hem continuat cap a O Pereiro (res a veure amb el ciclista), altre cop, malentès amb les fletxes i hem fet una pujada que no calia... Hem retornat i retrobat el camí i cap a Gudiña, no hi havia gana encara i hem continuat. Més pujades, i quines pujades, carallo!, com puja Ourense! Ens passem el dia pujant. A mi, em costa més pel pes de les alforges i, és com una tortura.

Hem arribat fins a Venda do Espinho i hem preguntat a unes veïnes si hi havia algun lloc per fer un entrepà... han contestat que fins a Campobecerros res, a 16 Km. El Ramón els ha intentat fer llàstima però no se n'han enterat (o no han volgut...).

Per aquí, el camí va seguint la carretera que puja i puja... travessant diferents aldees. Arribem a l'embassament de las Portas, amb una visió avall espectacular. Les vistes són cada dia més verdes i millors i, també més altes...

Finalment, sobre les 17:00h, quan el Toni ja havia tingut un principi de pàjara, hem arribat a Campobecerros. Ens han atès força bé: taula d'embotits i tomaca amanida, la millor que he tastat en molt de temps.

M'he enterat que el Ramón té una bici de doble suspensió que és la que utilitza habitualment, la que duu és la vella, una hard tail. Tots dos surten habitualment a pedalar per l'illa. Cada dos anys fan una gran ruta: Camí francès, Ruta del Cid i, ara, la Via de la Plata. Van amb el temps més just que jo, l'11 han de volar.

Per la carretera, el Ramón és el que tira més de tots costa amunt, però no pot amb les baixades trialeres i ha caigut dos cops (està acostumat a la doble).

Feia molta calor, hem enganxat de ple l'onada de calor i, en arribar a una aldea, hem posat el cap dintre d'un abeurador, però ens ha sentat de conya.

Aquí anàvem veient les seqüeles dels incendis d'enguany i de l'any passat, n'hi havia molts, tot i que la majoria eren petits i, trencaven un paisatge d'un verd espectacular.

Vilabella en festes

Vilabella en festes

Vilabella en festes

A la sortida de Campobecerros hem preguntat si hi havia molta pujada fins a Laza: “Nada, una cuestita i después todo bajada”.

La cuestita tenia 3 Km i mig fins a una creu anomenada Milladoiro, posada en honor dels pelegrins morts en el camí. Allí m'esperaven els mallorquins per fer-nos unes fotos (se n’han fet un fart d’esperar-me). A partir d'aquí, baixada... després d'una pujada, es clar.

A l'inici de la baixada, i em repeteixo, unes vistes espectaculars, d'un verd frondós, una vall fondíssima i, ara, ja sí, la baixada.

Hem arribat a Laza: “Albergue 1 Km”, hi hem arribat, en pujada, uns altres pelegrins ens han indicat (de manera molt seca) que havíem de baixar a Protecció Civil a buscar les claus de l'habitació i que ens inscrivissin i segellessin la credencial, n'hi havia un que protestava perquè deia que no hi podien entrar bicis a l'alberg... Protecció Civil era a la part de baix del poble, tooorna a baixar i fer els tràmits. Hem anat a la botiga a comprar l'esmorzar (bé, “berenar”) de demà i amunt!

Embassament de As Portas

Un alberg molt bo, una mica calorós i gratuït. Ens hem instal·lat i realitzat el protocol diari de dutxa i bugada.

Després, a sopar en un lloc que ens han indicat els de Protecció Civil. Eren les 21:45h i tancaven el menjador a les 22:00h. En preguntar si podíem sopar, una noia molt desganada ens ha fet mala cara i ens ha dit que ho havia de preguntar perquè tancaven a les 22:00h. Finalment sí. “Supermenú”: amanida, llom i postres servits de pressa i amb mala gana. Com que feia calor, hem obert una finestra, ha vingut corrent la noia d'abans i de bastant mala manera ens ha dit que no l'obríssim perquè entraven bitxos.

Era el primer dia que pedalava amb altra gent, no hi estic acostumat, ha estat agradable. Estic esgotat físicament, ha estat una etapa duríssima, però molt bonica... Per primer dia em fan mal les cames.

La de demà també promet, però ja serà una altra història...

Al voltant d'As Portas