Rutes BTT

9 de setembre de 2006
Etapa 13. Laza – Cea

Un dia bonic i fotut

Com sempre, a les 7:00h en peu, i a preparar-ho tot. Hem fet el primer àpat del dia (aquest és esmorzar, no berenar) al mateix alberg.

D'entrada, tornava a ser dur: pujada a Albergueria. Els de Protecció Civil ens havien avisat que pel camí no era possible.

A l'alberg hi havia uns que anaven a peu, bastant desagradables, segons un ells, amb bicicleta no és peleginatge, sinó un viatge, perquè no costa i no té mèrit... què sabran!. Han sortit poc abans de nosaltres, una mica tard per als que caminen

També hi havia tres militars amb un tot terreny, del contingent per al tema dels incendis. Al matí n'havien sortit dos i un s'havia quedat dormint la mona de la festa de la nit abans.

Albergueria
El Bar del Luís

Albergueria
El Bar del Luís

Albergueria
El Bar del Luís

Hem sortit i hem començat a pedalar, hem avançat a uns que estaven a l'alberg. “Buen camino” els hem desitjat, “Buen viaje”, han respost, això és una falta de respecte, perquè ho han dit amb retintin, però no val la pena discutir amb imbècils com aquests.

Tal i com ens van indicar els de Protecció Civil hem pujat per la carretera: un port llarg i dur els últims 6 Km. Una llàstima que els ports interessants els haguem hagut de pujar per carretera. Jo m'he tornat a quedar enrere, porto massa pes i em complica la pedalada. En un moment ens creuem amb els militars que baixaven, ens saluden.

Aconseguim arribar a Albergueria... De sobte, recordo una cosa: “Pareu!”, els dic, ells no ho entenen encara. Els faig entrar a un bareto que hi ha al poble i es queden al·lucinats... El bar es diu “Rincón del Peregrino” i el porta els senyor Luís. De tot arreu pengen closques amb noms de pelegrins i quan van passar... Una visió diferent. De fons, sona música de Dire Straits.

Demano un cafè amb llet, igual que el Toni. El Ramón demana un plàtan.

-¿De dónde venís?- Pregunta
-De Laza
-¿Por carretera?
-Sí, los de Protección Civil nos dijeron que el camino estaba impracticable para las bicis.
-Esto lo hacen porque si pincháis os tienen que venir a buscar y no tienen ganas. Por el camino habríais ahorrado 4 Km, está bien y, encima no es tan cansado porque hay momentos en que se puede reposar, en la carretera es todo subida

Se'ns havia quedat una cara de gilipolles...

Vilar do Barrio
La Fira. El Pop

Vilar do Barrio
La Fira. El Pop

Els Horris

-Este es un puerto de primera categoría en la Vuelta a España- continua- Aquí suben los ciclistas y llegan hechos polvo...

-Esta mañana, nomás abrir, tenía aquí a tres vascos, serían las 8:15h – ha continuat parlant- pero me parece que han hecho trampa, porque han bajado de un camión militar..

Aquí ens hem indignat... els mateixos que ens donaven lliçons sobre com s'ha de fer el camí i deien que el nostre no tenia mèrit, resulta que havien pujat el port amb cotxe. Quin morrooooooooooooooooooooooo!!!!

El Luís ens ha dit que podíem seguir pel camí, que no hi havia problema.

-En Vilar están de feria – ha afegit.

Ens hem fet fotos i he promès que els les enviaria, perquè no en té cap amb un català.

I hem retornat al camí, realment bonic, si no fos pels boscos cremats. Queda clar que el camí, per Ourense és molt més agradable i bonic que el francès, però, alhora és molt més dur.

Hem baixat fins a Vilar do Barrio, efectivament, estaven de fira, com el dia 9 de cada mes.

Els mallorquins s'han quedat parats davant d'una “pota” amb el pop bullint i s’han volgut quedar a “berenar” allí mateix. Total, que hem demanat dues racions de pop (immenses) i ens hem assegut al bar de davant, on ens han donat pa i vi. Ens hem posat les botes... A veure qui pedala ara!

Anàvem a demanar i no sé que ha comentat un senyor del pop i de la noia que hi havia a la parada

-¿También nos llevamos a la chica? – he preguntat, riallada general
No han dit que no... Afortunadament amb el pes de les alforges no la podia carregar, perquè si no... ;-)

Amb penalitats i, amb retard, hem començat a pedalar i hem pogut fotografiar uns horris (no recordo el poble).

Ourense

Ourense

Ourense

Abans d'arribar a Xunqueira de Ambia, punxa el Ramón, canvia la càmara. A Xunqueira de Ambia punxa el Toni: ídem. Just allí veiem els bascos.

-¿Hasta aquí no nos habéis agarrado?- diuen
-No, imprevistos, ¿Qué tal la subida a Albergueria?- pregunta el Ramón
-Dura, y la bajada también (La baixada era bastant bonica, que consti...)

Quin morro.

Continuen.

Acabem d'arreglar la punxada i continuem, no els tornem a veure, no sabem si es van quedar al poble o bé van continuar fent dit (És una hipòtesi).

Se'ns fa tard i volem arribar a Ourense, així que apretem el pas. Els últims Km són per carretera i baixada, la qual cosa facilita accelerar, jo em poso darrere del Ramón xupant roda, je, je... El Toni es queda amb la pel·lícula i va darrere fent-se un tip de riure... Entrem a Ourense i arribem a la Praça Maior, allà, en un bar, mengem uns entrepans. Fa una calor que empesta.

Ourense

Ourense

Ourense
Pont Romà

El Ramón ha tornat a punxar, mentre repara l'avaria ens estirem a sota uns porxos a “descansar”... molt profundament. Després passegem per Ourense i repetim el “ritual” de posar el cap a una font per refrescar-nos.

Ara toca la temuda “Costiña de Caneda”. Unes dades extretes d'una plana Web:
• Es pugen 263 metres en 2Km de recorregut
• La mitja és del 13'15% de pujada
• El tram inicial és del 16'6%. Després baixa al 10%
• Posteriorment arriba al 18'7%
• Els últims 100 m poden tenir un pendent superior al 20%

Uns catxondos aquests gallegs... “costiña” diuen... És una pujada recta.

M'he hagut de parar a beure un parell de cops i he pujat algun tram fent esses, però no massa perquè hi havia trànsit. He aconseguit pujar sense empènyer la bicicleta... A l'arribar ha estat un “subidón”, ni jo m’ho creia... però després he quedat fos.

M'ha passat una mica com a Sevilla, el cos no permetia més canya... Ells han avançat i jo he anat fent, a tranques i barranques he arribat a Cea, ja eren a l'alberg i m'havien guardat un llit. En aquesta zona, cada cop que passava per un poble, sempre hi havia algú que t’indicava el camí sense demanar-lo, especialment si et veien una mica dubitatiu. Un 10 per a la gent, que m’han guiat fins l’alberg sense demanar-ho.

A Cea, hi havia la típica parella asseguda en un banc, quan hem passat els hem preguntat per algun comerç, ens ho han indicat. Hem anat a comprar l'esmorzar (no “berenar”) i a prendre alguna cosa, tots tres estàvem fosos. En tornar la parella encara era allí. Després, dutxa i a sopar, només hi era ell, ens ha indicat a on podíem anar a sopar. Menú senzill, però bo i suficient. En tornar, qui estava al banc era ella...

A això de les 21:00h, ha arribat una senyora, mexicana segons ens ha comentat posteriorment, dient que eren uns pelegrins i que com s’ho havien de fer per allotjar-se a l’alberg... Hem dit que quan entrés que hi havia llits lliures. Ha dit que havia d’anar a buscar una altra senyora que estava esperant més enllà.

Quan hem arribat de sopar, m’he fixat amb la camisa de dormir i la maleta trolley... Sembla que no acaben de ser pelegrins en tot el sentit de la paraula. O almenys, ho fan per vies “alternatives”.