Rutes BTT

30 d'agost de 2007
Etapa 1. Llançà - Albanyà

Ha estat un dia molt llarg, m’he aixecat a les 4.00h per agafar el tren a les 5.30h cap a BCN i enllaçar a les 8.25h amb el de Llançà.

Molts dubtes, primer, respecte a la ruta, molt dura, la més dura que es pot fer aquí. També dubtes respecte al meu estat físic, tant de forma com de salut: vaig començar amb el dolor al canell abans de començar les vacances, després el cruixit a l’espatlla amb el dolor i sensació d’inestabilitat que m’ha quedat, sobretot al llit i en portar el braç penjat, tinc la sensació que se m’”escuajaringa” (no, no és molt tècnic explicat així), per acabar-ho d’adobar, un altre episodi parètic al CPE E, afortunadament, no ha estat com el primer cop i ja puc moure bé, em manca una mica de força i sensibilitat. Crec que els dubtes que pugui tenir són justificats, però vaja, només són problemes físics...

A la sortida de Llançà

A la sortida de Llançà

A la sortida de Llançà

De seguida comença a pujar, ja avisa... De seguida veig Llançà allà baix. De moment tot respon bé, els camins pedregosets i sense ombres, fa calor. Quasi bé no he pogut menjar res, una Napolitana de xocolata i un tallat a Sants a les 8.00h, són les 13.00h i tinc gana, a Llançà no he fet res perquè he marxat fletxat. Tenia por de clavar i no porto aigua... de totes maneres a Villamaniscle puc omplir el Camelback d’aigua horripilent d’una font amb l’esperança de poder reomplir més endavant.

Ermita de Sant Silvestre

La idea inicial és als migdies menjar un entrepà i sopar bé, avui, donat que he menjat molt poc, decideixo dinar bé. He parat a Espolla en un bar-restaurant, al darrere de la barra un noi amb pinta d’encantat, vestit amb samarreta, bermudes, mitjons i xiruques, no hi havia ningú més, però, ha passat una bona estona abans no s’ha decidit a atendre’m i, quan li he demanat si feien plats combinats m’ha hagut de dir tres cops “xai amb patates” perquè no l’entenia, parlava molt tancat. S’ha donat la volta sense donar-me temps a preguntar on m’asseia. Al final, he decidit jo i, quan m’anava a seure, una noia em diu amb el mateix ímpetu que el seu company “aquí no”, li pregunto i, després de mirar al voltant i meditar, m’indica el lloc.

Vorejant el CIR 9

L'Empordà

Just llavors han arribat tres gabatxos que s’han assegut on ho volia fer jo (sembla que els tenien la taula reservada). En el moment que entrava al WC a rentar-me les mans, se m’ha colat un dels tres francesos, encara no sé si anava molt apurat o, senzillament, era un mal educat (a veure, és francès, no?).

M’han portat el dinar, val a dir que racions força generoses d’amanida i xai amb patates... No m’ho he pogut acabar.

Surt un senyor de la cuina, immediatament he pensat que era l’amo, pel posat i per l’actitud... S’ha posat a parlar en francès amb els gabatxos. Els ha preguntat “si era bon”... Els ha preguntat d’on eren, sembla que de la Normandia “sa c’est a l’otro coté” (otro?) l’ensalade est tres bonne (ensalade?) i altres perles... Jo no tinc ni papa de francès (suposo que es nota amb l’ortografia), però em sembla que no era ben bé així. Consti que no escoltava, eh?

En acabar de dinar, llenço l’aigua horripilent del Camelback i reomplo amb aigua mineral, l’amo s’hi fixa i es queda parat, es veu que no n’havia vista abans... fins i tot quan poso quasi bé dues ampolles de litre i mig...

El muntatge

Hora de reemprendre la marxa, el sol ha desaparegut i s’ha posat núvol i ventós... Això ho he notat especialment en vorejar el campament militar a Sant Climent Sescebes... Quins records! Ja fa 22 anys que hi vaig estar... El vent fa que aquest tros em costi, què vols? Això és l’Empordà!

Poc a poc el paisatge va canviant, més arbres, més verd... Només conec les alzines sureres i perquè els han arrancat l’escorça (què hi fa un urbanita com jo perdut per la muntanya?). Comencen a caure gotes, poca cosa, però emprenya i el tram fins a Darnius se’m fa llarg, a això també hi contribueix que estic patint per tal d’arribar a Albanyà, que havia fixat com a final d’etapa... El temps passa volant i els quilòmetres poc a poc.

Passant pel pantà de Boadella

Arribo sobre les 21.00h havent fet 19 km al matí i 49 a la tarda. Planto la tenda i vaig a sopar al càmping, no hi ha res en quilòmetres a la rodona i se n’aprofiten: no hi ha menús, ni entrepans... damunt volen plegar d’hora... i car... Evidentment el supermercat tancat per agafar alguna cosa per a demà a esmorzar...

Estic esgotat, mentre espero que em serveixin quasi bé m’adormo, si no fos pel sol·lícit cambrer.

Sant Llorenç de la Muga

Sant Llorenç de la Muga